Esteu aquí

La posició psicològica de l'Estat

Divendres, 6 Octubre, 2017

Pànic: L'estat veu la independència com a molt probable, perquè totes les barreres que hi ha posat han estat burlades. Han hagut de mobilitzar els poders executiu, legislatiu, judicial i mediàtic. Han hagut de trencar la legalitat fent que el Tribunal Constitucional assumís funcions executives i que el Fiscal assumís funcions judicials. Fins i tot han tret el Sant Cristo Gros (Felip VI). El pànic els fa reaccionar amb agressivitat, que es manifesta tant en el llenguatge ("patada a la democracia", "golpe de estado", "destruir", "romper"...) com en l'acció. Clarament, han aconseguit que totes aquestes entitats unifiquin el discurs.

Humiliació i frustració: Han prohibit una campanya i un referèndum. Però els hem fet igualment, i no ho han pogut evitar. Ni tan sols amb violència. Els observadors internacionals diuen que si el referèndum té mancances no és per mala organització del Govern, sinó pels impediments que hi ha posat Espanya, i denuncien la repressió. Els mitjans de comunicació estrangers han posat més èmfasi en la brutalitat policial que no pas en el fet que el referèndum fós "il·legal". I, després de tot, el referèndum s'ha fet. Espanya ha pagat un preu elevadíssim però sense obtenir-ne rendiment.

Orgull: Negar la repressió de l'1-O fa que la reconciliació sigui impossible. No et pots reconciliar amb qui nega haver-te fet mal. És una crema de naus. Han volat els ponts que els quedaven per al diàleg, perquè creuen que ja no els necessiten. Hem d'entendre que, més que la "sortida" de Catalunya, el que els preocupa és que aquesta sortida significa el trencament d'Espanya i del negoci que hi van muntar l'any 1978. I no volen que aquest sigui el fruit d'una negociació.

Indefensió: El suport internacional és un castell de cartes. Els estan empenyent a retrocedir. Però tenen un sector a la seva pròpia dreta (Aznar i companyia) que els empeny a prendre mesures més contundents: militaritzar el conflicte. És indefensió apresa (concepte de Martin Seligman), que vol dir que saben que, facin el que facin, no podran evitar sortir-ne castigats.

L'estratègia de la por no els ha funcionat i ara intenten guanyar el relat. Com el maltractador que no evita que la seva dona fugi de casa i avisa els seus acollidors que ella s'ho està inventant tot. Estratègia, ara mateix, de curt recorregut.

No obstant, Espanya encara té molta capacitat de fer mal. Mirem de no subestimar-la. El motiu per impedir el trencament d'Espanya és tant potent que justifica posar totes les cartes sobre la taula: estat de setge, desplegament de l'exèrcit "per protegir la població" de la inseguretat social -que ells mateixos estan alimentant-, etc. Es poden viure situacions molt greus. Poden retallar llibertats fonamentals amb l'excusa de l'ordre públic. Tot plegat, esperant que el PSOE elimini els "peròs", assumeixi com a propi el discurs del PP per, posteriorment, fagocitar-lo.

Pel que fa als ciutadans espanyols, el seu govern els ha promès que no hi haurà independència. Alguns ja s'han tret les mans de les butxaques per anar-les dirigint al cap, però l'escenari és irreal des del seu punt de vista. Quan es produeixi la independència, inicialment, no s'ho creuran. Necessitaran un temps d'incredulitat per encaixar la (mala) notícia.